Homes de cap petit

Fa anys una nena explicava a la sortida d’al cole un acudit que potser no comprenia de el tot: hi havia un home amb el cap tan petita , tan petita que no tenia cap dubte. De fet, allò no era un acudit, sinó l’exacta descripció de certs comportaments i actituds: abunden els que estan tan convençuts d’estar en possessió de la veritat que creïn una pèrdua de temps qüestionar alguna de les seves presumptes certeses. En la nostra societat solen ser admirades les persones les conviccions semblen estar establertes a gegantins blocs de formigó, que no permeten penetrar cap mena de dubte. Més encara, alguns consideren una debilitat o una perillosa decadència posar en dubte el que la majoria social assumeix passivament com autèntics dogmes.

Des de molt nens ens van proveint d’un cúmul enorme de certeses. Tant a casa com a l’escola aprenem una interminable reguitzell de dades i de pautes, que hem de només assimilar i reproduir sense qüestionar res: l’important és arribar a poder repetir totes les dades ens vagin donant a les aules, així com ajustar-nos a les normes socials ia les pautes mentals i de comportament existents al nostre entorn social i cultural. D’aquesta manera, serem valorats successivament com a bons o dolents alumnes, nois, fills o companys, treballadors i ciutadans segons sigui el grau d’exactitud amb que ens atinguem i reproduïm aquestes normes, pautes i continguts.

PEL CONTRARI, se’ns inculca que qüestionar, preguntar i dubtar pot ser inútil i fins i tot nociu si no està encaminat a apuntalar les idees i les conductes que hem de reproduir. Així, per exemple, un bon alumne és el que parla només quan se li pregunta i també contesta les respostes esperades (pauta aplicable posteriorment a el món laboral, social o d’oci de tot ciutadà de pro: la persona modèlica és la que més s’ajusta als estàndards socialment acceptats i políticament correctes). El desacord es pot prendre llavors per una gosadia i la dissidència corre el risc de ser tinguda per una provocació a reprimir.

A poc a poc, gairebé imperceptiblement, anem incorporant així conceptes, valors, judicis i prejudicis com si pertanyessin a el món de les coses que, precisament per indubtables, no cal posar-les en qüestió o ni tan sols pensar-hi . El món es va dividint en binomis, pels quals anem classificant a persones, coses i esdeveniments com a bons i dolents, veritables i falses, acceptables i inacceptables. En aquest ordre de coses, hi ha persones i països que constitueixen així l’univers de la llibertat, la democràcia i la pau, davant d’altres que s’oposen a l’anterior, de manera que ipso facto queden transformats en terroristes internacionals. Uns països poden fabricar, posseir i vendre tot l’arsenal nuclear i l’armament de destrucció massiva que considerin oportú, però els països que no acceptin els seus dictats i aspirin a posseir aquest mateix armament seran declarats igualment perillosos terroristes i enemics de la nostra civilització.

I pocs protestaran o mouran un dit, doncs prou tenim amb que ens funcioni l’aire condicionat amb tots aquests calors.

LA LLISTA de presumptes veritats i certeses sembla no tenir fi. El Sàhara té dret d’autodeterminació, però Euskadi, no. És un crim que els talibans matin a ostatges a l’Afganistan, però és un acte d’estricta justícia el penjament televisat de Saddam Hussein i els seus col·laboradors. L’Alcorà és un llibre intolerant; la Bíblia, un llibre sagrat. La cultura islàmica és masclista; la cultura “occidental” ha arribat a la igualtat en drets i llibertats de la dona. El Papa és bo; els aiatol·là, en canvi, uns embogits. La família decent és només la monogàmica i hererosexual. La propietat privada és un dret sagrat i inalienable. El consum i el lliure mercat són fonts inesgotables de riquesa. La fam al món i les guerres de l’Tercer Món s’han de primordialment a la corrupció dels seus governants i al fet que allí són uns salvatges que no volen acceptar els nostres valors. La Cocacola i els McDonalds són signes de benestar social i desenvolupament econòmic. Els nostres pares i avis van emigrar a Europa per llaurar-se un futur decent com a fruit del seu treball; els emigrants vénen ara a llevar-nos la feina, delinquir i aniquilar amb el temps els nostres valors, la nostra història i les nostres tradicions. Als homes de cap petit no els ha cap mena de dubte que viuen en el millor dels mons possibles. Per aquest motiu no caminin preocupats, perquè ja hi ha qui pensa i decideix per ells i per tots.

Professor de filosofia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *