Tema lliure / Sergio Sinay. La vida és una lluita?

Cada dia, els diaris, els noticiaris, els diferents mitjans de comunicació ens recorden, per al cas que ho oblidem, que estem en guerra; que, com els entranyables personatges de Tolkien a El Senyor dels Anells, travessem una edat fosca. No cal nomenar Iraq, Palestina o Afganistan per evocar la guerra. Tots, potser sense consciència, som soldats d’innombrables batalles quotidianes. Algunes són personals, altres col·lectives. El denoten els nostres diàlegs, les nostres actituds, les converses que ens envolten.

Lluitem contra el cigarret, contra l’obesitat, contra la mandra, contra la pobresa, contra la violència, contra els impulsos, contra el càncer, contra la cel·lulitis, contra certs desitjos i compulsions, contra l’adversari esportiu (…). Diem: “Lluito contra la meva por”, “Vaig a lluitar fins aconseguir-ho”. I fins acomiadem a alguna persona estimada amb la frase: “Va ser un lluitador” (…). Si la vida és, en efecte, una lluita, tot el que la constitueix estarà travessat per l’esperit de baralla, de confrontació, de disputa. També els nostres vincles. Així, lluitem per un amor, barallem per aconseguir que els nostres fills creixin en un camí recte, combatem per redreçar una amistat, batallem per defensar la nostra família (encara que no sempre tinguem en clar de què).

Qui és l’enemic

Lluita, diu el diccionari, és “la baralla entre dos, en la qual, abraçant un a l’altre, procura cadascú trobar el seu contrari en terra”. Es tracta, doncs, d’una pràctica que només acaba quan un s’imposa sobre un altre. Convertida en una manera d’encarar la vida, ens predisposa a una mena d’enfrontament perpetu. Contra qui? Contra les circumstàncies, contra el destí, contra emocions, contra idees, contra obstacles i, bàsicament, contra altres.

L’enemic passa a ser qualsevol que encarni, en essència, que és diferent. El que no es plega, en imatge i semblança, al meu desig. Una actitud, una opinió, un sentiment, una elecció, són suficients per establir diferències i per manifestar-les. Què fer amb elles? La nostra vida és una vasta, rica i complexa trama de vincles. Existim vinculats; aquesta és una condició essencial de l’ésser. I, en tant així passa, habitem un immens mar de diferències. No hi ha dues persones iguals, encara que comparteixin la mateixa sang.

Davant d’aquesta evidència podem desqualificar el diferent; podem combatre-ho, obstinar-nos en canviar-lo perquè sigui semblant a nosaltres. O podem aprendre de la diversitat, integrar-nos amb el diferent, reconèixer-nos com expressions dissemblants d’una mateixa matèria primera, ja sigui el familiar, el comunitari, el social, l’humà, l’universal o l’etern. A les nostres declaracions solem presentar-nos, en general, com tolerants i acceptadors. (…) Però en la pràctica, en la vivència real dels nostres vincles, sovint triem l’opció “lluita”. Lluitar contra, lluitar per, lluitar per.

Amb o contra

Estic convençut que a la base dels sofriments, les insatisfaccions, les contrarietats, les desil·lusions, les frustracions (. ..) hi ha la precària concepció de la vida com a lluita. És una concepció dualista, que no aconsegueix la integració ni l’harmonització de la diversitat (…). Desanima i impedeix tota possibilitat de comprendre el diferent com a part diferent i necessària d’una totalitat més vasta i transcendent. Aquesta concepció ens manté en un estat precari d’evolució de la consciència (…).

Vivim en una cultura que dirimeix les seves diferències en direcció d’un o altre terme (home versus dona, Orient versus Occident, pobres versus rics, fills versus pares). Una cultura de competència, de lluita, d’exclusió, desqualificadora del que diferent. Per viure en la lluita, cal crear, tot el temps ia tot arreu, camps de batalla. Cal viure com guerrers, matar perquè no ens matin, excloure perquè no ens excloguin, sotmetre perquè no ens sotmetin. I, tot i així, no arribem a la felicitat, vivim infeliços, sense trobar un sentit essencial a el fet d’existir. Això és el que veiem en el món que proposa la lluita i nega les diferències: famílies en conflicte, parelles en crisi, esportistes ventajeros, exèrcits anihiladors, negocis en què l’especulació desplaça a la missió social, polítics que anteposen la voracitat personal a l’ bé comú.

una altra opció

una cosa gravíssim d’una existència plantejada com una campanya bèl·lica és que, entre tantes coses, aniquila la consciència de responsabilitat. Un cop triat l’enemic, es traça la línia que ens separa (…). En el que va de segle XXI, un país (Estats Units) i un nom (George W. Bush) sintetitzen amb claredat sorprenent aquesta anomalia de la raó, aquesta apagada de la consciència, aquest col·lapse de l’evolució humana.Quan es viu en guerra tot està justificat, no hi ha responsabilitats, només queda la culpa. La culpa és de l’enemic (…).

Però no és l’únic món possible. Es pot viure d’una altra manera; podem construir vincles de cooperació, d’integració. Podem fer de les nostres diferències elements d’aprenentatge i de suma. Viure amb altres, entre d’altres, és l’art d’harmonitzar les diferències. És l’exercici quotidià, constant i conscient de la responsabilitat. Ja no es tracta d’una simple declaració de principis. Avui això és una condició de supervivència, de superació, de transcendència. Avui som deutors d’una matèria fundacional: es diu integració de les diferències. No hi ha amor possible si no es fonamenta en això. Començar a treballar-hi, aprendre a través d’experiències i de vivències, aplicar-lo a la vida de cada dia, a la trobada de cada instant amb l’estimat, amb l’estimada, amb el fill i la filla, amb l’amic, amb l’adversari , amb el proveïdor, amb el client, amb el veí, amb el copropietari, amb el conciutadà, amb el congènere, és una prioritat.

cal crear espais d’aprenentatge i habitar-. Hi ha formes d’aprendre i aplicar això. És urgent que ens dediquem a aprendre aquestes formes (…). Edward Said, una lúcida intel·lectual palestí, deia: “Hem de dedicar-nos, sobretot, a crear camps de comprensió en lloc de camps de batalla”. Els camps de comprensió són aquells on la responsabilitat, assumida, honrada i celebrada, es plasma com a matèria primera de la vida (…). A l’teixir un vincle responsable amb el proïsme (iniciant amb el més proper) ens vam constituir en progenitors d’una ètica de la coexistència.

Sergio Sinay és especialista en vincles humans. El seu llibre Elogi de la responsabilitat. Un valor que transforma els nostres vincles i dóna sentit a les nostres vides (De el Nou Extrem) arribarà al setembre a les llibreries

lanacionar

D’acord amb els criteris de

Temes

LA NACIÓ RevistaLifestyle

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *